CREA
TIVO

LA MASSACRE DE QUIÓS DE DELACROIX

 

Títol: La massacre de Quiós

Autor: Eugène Delacroix 

Cronologia: 1824

Tècnica: Oli sobre llenç

Dimensions: 417 x 354 

Localització: Museu del Louvre

 

L’obra representa un grup de grecs que ha estat massacrat pels turcs en la brutal repressió que va tenir lloc a l'illa de Quios, el 1822, quan el sultà va enviar les seves tropes per acabar amb la rebel·lió. Van morir més de 20.000 persones i els nens i les dones van ser esclavitzats. Aquest fets van provocar gran indignació a Occident i van animar a la Gran Bretanya i França a intervenir (més tard ho faria Rússia) en el conflicte a favor dels grecs.

 

Delacroix fa servir el moviment i la perspectiva en escorç per afegir força i expressivitat a la composició. Utilitza per realçar l'escena els rostres dels vençuts, l’abatiment contrasta amb el soldat turc a cavall, agafant una dona nua.

 

Predominen el color i el moviment, així com la dispersió compositiva. El paisatge del fons adquireix gran importància, destacant el cel amb les seves peculiars tonalitats.

​

INSTITUT PERE MATA 

 

Títol: Institut Pere Mata 

Arquitecte: Lluís Domènech i Montaner

Tipus: Edifici

Cronologia: 1897-1912

Corrent: Modernista

Materials: maó de cara vista i maçoneria

Localització: Ctra. de l'Institut Pere Mata, 1, partida de Monterols.

​

L’edifici és un hospital psiquiàtric que actualment encara ofereix serveis especialitzats de la xarxa ambulatòria per a adults i per a infants i joves de menys de 18 anys.

Es divideix en diverses parts:

• Pavelló de Serveis Generals: Pavelló amb planta en forma de H, situat al centre del projecte de l'Institut. Aquest edifici té tres plantes i originalment estava destinat als serveis generals, la cuina, el rebost, la farmàcia, els rentadors... però des d'un principi s'hi van situar els serveis d'administració, funció que encara fa actualment.

 

• Pavelló número 6 o Pavelló dels Distingits: És, l'edifici més destacat de tot el centre, pensat per allotjar-hi els malalts amb més poder econòmic, que en pagar quotes més elevades podien gaudir de més comoditats. L'edifici consta de planta baixa i tres plantes. La planta baixa té els espais comuns, sala, menjador i sala de billar, que estan profusament decorats i tenen espais a doble alçada. A la primera i segona plantes, a més de la planta baixa, se situen les diferents habitacions, a les quals s'arriba a través de galeries que, amb finestres obertes al jardí, actuen de passadissos. Als extrems de les galeries hi ha les cambres de bany i els sanitaris comunitaris, que es complementen amb els vàters individuals que hi ha a cada una de les habitacions. Els dormitoris i sales annexes conserven el mobiliari original. La tercera planta es feia servir per a instal·lacions de serveis, com ara el guarda-roba. Actualment està fora d'ús i, integrat a la Ruta del Modernisme de la ciutat, és l'únic pavelló que es pot visitar.

 

• Pavellons de Beneficència i Pensionat de Tercera Classe: La planta d’aquests dos pavellons té forma d’E. Els edificis es recolzen sobre un sòcol de maçoneria. La resta de superfície de les façanes és construïda amb obra vista, i amb detalls de pedra als emmarcaments de les obertures, guardapols, i petits detalls constructius. 

 

• Pavelló de la Neteja: Estava pensat com una gran nau diàfana i lluminosa destinada a la rentada i desinfecció de la roba de la institució. La façana està formada per una successió de pilastres d'obra vista, recolzades sobre un sòcol de pedra, que sostenen 8 arcs rebaixats, sobre els quals reposa la cornisa de la teulada. L'interior és una nau de planta rectangular, i la coberta, a doble vessant, és suportada per amplis arcs compostos de perfil apuntat, que actuen com arcs diafragma, corresponents a les pilastres de la façana. 

 

• Antic habitatge del sotsdirector del centre i del capellà: Va ser el fill de Domènech i Montaner qui es va encarregar de la realització d’aquest pavelló. Es va mantenir fidel a la idea del seu pare, i entre els edificis que va projectar destaca el pavelló de planta baixa i pis, al costat de la porta principal de l'accés al recinte, destinat a residència del sotsdirector i del mossèn de l'hospital. 

 

• Tanca: La tanca d'obra protegeix de l'exterior tot el recinte sanitari. La porta principal, a l'est, combina el basament de maçoneria, els pilars d'obra vista amb detalls de pedra i ceràmica vidriada i les reixes de ferro forjat. La porta secundària, coneguda com a Porta dels Carros, al sud, és decorada amb plafons ceràmics amb la representació d'àngels, lleons rampants, l'escut de Reus, el de Catalunya i el nom de l'Institut

 

​

ESGLÉSIA DEL SAGRAT COR DE VISTABELLA 

 

Títol: Església del Sagrat Cor de Vistabella 

Arquitecte: Josep Maria Jujol i Gibert

Tipus: Església

Cronologia: 1924-1924

Corrent: Modernista

Materials: pedra i maó de cara vista

Localització: PI. del Dr. Josep Gaspè i Blanc. Vistabella. La Secuita (Tarragonès)

 

Està formada per una única nau de planta quadrada centrada en l'eix diagonal est-oest on s'ubica a un extrem l'altar i en l'altre, el porxo d'entrada. Els murs són de maçoneria de pedra coberta amb volta catalana suportada per una creueria de dos arcs parabòlics de maó de gran alçada que es recolzen en els murs exteriors i en una estructura de pilars també d'obra. Aquesta estructura central es complementa amb les voltes secundàries perimetrals.

 

Aquesta església va ser declarada Bé Cultural d'Interès Nacional per acord del govern.

 

Va ser construïda el 1923 per l'arquitecte modernista Josep Maria Jujol i Gibert per un encàrrec de 1917 dels veïns del poble amb la finalitat que el nucli de Vistabella tingués una església parroquial pròpia. L'obra va ser construïda pels mateixos habitants del poble i es va inaugurar l'any 1923. Les pintures de l'absis varen ser destruïdes durant la Guerra Civil Espanyola i tornades a pintar per la filla del mateix arquitecte.

 

Actualment l'església està fortament afectada per un problema d'humitats. El 2009, quan es va reurbanitzar la plaça que envolta l'església, van incrementar el nombre de filtracions d'aigua al mur, tot afectant greument les pintures murals, realitzades al tremp sobre estuc de guix.

El febrer de 2013 es va fer públic que els serveis territorials de la Generalitat de Catalunya havien redactat una proposta d'intervenció que consistia a intervenir el subsòl de la plaça, tot fent una separació de 40 cm entre l'església i el seu entorn, per evitar les filtracions. Aquesta separació s'hauria de cobrir amb una nova pavimentació.

​

MOBILIARI DE JOAN BUSQUETS (CADIRA DE L'ORATORI CENDOYA)

 

Títol: Cadira de l’Oratori de Cenoya 

Cronologia: 1905

Autor: Joan Busquets Jané

Corrent: Modernista

Mides: 70,5 x 60 x 60 cm

Localització: Museu Nacional d'Art de Catalunya, (MNAC), Barcelona

 

Aquesta cadira busca tant la bellesa, com la utilitat i el confort, i reflexa un cert luxe, característic de les obres modernistes.

És una cadira feta a base de fusta i pell. Consta únicament de dos colors; el marró fosc de la fusta i un color crema clar de la pell, per tant té unes tonalitats càlides que remeten al confort, la tranquilitat i la comoditat. Té un acabat de fusta brillant de vernís que li dona un aspecte més elegant. 

No és una cadira massa alta, el seu respatller també és força baix, però en canvi és prou ample. Té molts detalls als recolzabraços i a la fusta que aguanta el respatller. Hi predomina la línea corba.

​

L’EDAT MADURA  
 
Títol: L’Edat Madura

Autor: Camille Claudel

Localització: Museu d'Orsay, París (França)

Tècnica: Escultura  

Materials: Bronze

Cronologia: 1899

Dimensions: 121 x 181.2 x 73 cm 
 
L’obra és un grup escultòric compost per tres figures humanes fet de bronze. 
 
Segons el germà de Camille Claudel, aquesta escultura té un fort contingut autobiogràfic i es representa a un home, que és l'escultor Rodin, arrossegat per una dona vella, Rose Beuret, mentre una dona jove, que és la mateixa Camille Claudel, intenta aturar-lo.  Encara que, sense conèixer la història d'amor de Camille i Rodin, l'escultura es podria interpretar com el pas de l'home a la vellesa, o a l’edat madura, intentant subjectar agafar encara la joventut, a la qual deixa enrere. 
 
L’escultura transmet molta passió i sentiment, les tres figures estan en tensió i inclinades cap endavant, fet que indica que els personatges que apareixen en aquesta escena, si estiguessin en moviment al cap d’una estona es separarien. 
 
Camille Claudel va començar a treballar com a col·laboradora i model al taller d'Auguste Rodin a 1884. Tots dos van treballar estretament, van viatjar per França i Anglaterra. Els dos van mantenir una relació sentimental complicada que va acabar en una ruptura, ja que Rodin sempre havia estat compromès amb una altra dona, Rose Beuret, amb la qual va acabar casant-se gairebé abans de morir. A partir de la separació entre Camille i Rodin, Camille va patir diverses crisis nervioses, sentia por constantment, pensava que l'anaven a enverinar i, ja a la vora de la demència, va començar a destruir a cops de martell gran part de les seves escultures, pel que la seva mare, que sempre s'havia oposat a la seva dedicació a l'art, la va internar en un manicomi a 1913, on va romandre fins a la seva mort al 1943. 
 
L’ÀNGEL EXTERMINADOR  
 
Títol: L’Àngel Exterminador  

Autor: Josep Llimona

Cronologia: 1895

Material: Marbre  

Corrent: Modernista

Localització: Cementiri de Comillas (Cantàbria) 
 
L’Àngel Exterminador és una escultura que es troba al cementiri de Comillas a Cantàbria, aquest cementiri està ple d’escultures i mausoleus impressionants. L’Àngel té el cap inclinat cap amunt i té un posat imponent, a més a més aquesta escultura està situada en un lloc alt, fet que potència que l’estatua transmeti poder i imposi respecte, la seva expressió seria de la cara transmet esperança, l’Àngel porta una mena de vestit, la roba del qual sembla que onegi amb el vent. De l’esquena d’aquest àngel en surten dues ales que fan que sembli que l’escultura hagi de sortir volant en qualsevol moment, a la mà dreta hi duu una espasa que apunta cap al terra. L’escultura de l’Àngel se situa sobre la part alta del que queda del transsepte de l'antiga església de segle XVI, en un principi havia d’anar ubicada al mausoleu del fill del Marquès de Comillas, l'escultura es va esculpir al 1895 i representa a Abadón, l'Àngel de l'Abisme sense Fons, figura del llibre de l'Apocalipsi.  La figura de l’Àngel s’ha convertit en tot un símbol de la ciutat de Comillas  En el llibre de l'Apocalipsi l’àngel exterminador és «L'àngel de l'abisme sense fons», qui ha de regnar sobre les plagues de llagostes que posen en perill la humanitat a la humanitat. 
 
L’ÉTOILE (L’ESTRELLA) 
 
Autor: Degas Edgar Hilaire

Cronologia: 1876-1877

Tècnica: Pastel

Corrent: Postimpressionisme

Dimensions: 58 x 42 cm.

Museu: Museu d'Orsay Veure en Maps 
 
El quadre representa l’actuació en solitari d’una bailarina de ballet clàssic sobre l’escenari. Aquesta ballarina és l’element principal de la obra i està situada a la franja dreta del quadre, en primer pla. Porta un vestit de color blanc adornat amb flors i duu una cinta negra lligada al coll. 
 
La ballerina és tractada amb molta delicadesa, la seva pell és gairebé tan blanca com el vestit que duu posat, i la posició en que es troba, fa que sembli que gairebé flota suaument sobre l’escenari. L’obra transmet moviment, però un moviment fi i delicat relacionat amb el ballet clàssic.  
 
En el quadre es distingeixen tres figures més a part de la ballarina protagonista: darrere de la decoració de l'escenari podem veure els tutús de tres ballarines més i una figura masculina vestida amb un tratge negre amb camisa blanca i corbatí. 
 
El fons de l’obra és una mica difús, les cortines dels costats de l’escenari i el fons d’aquest semblen roques i un mar de fons. Al fons es s’aprecia clarament la pinzellada.  Per la part inferior esquerra entra un raig de llum enorme que segurament deu venir del públic. 
 
Si fixem l'atenció a la ballarina es veu que s’ha captat l'instant més radiant de la noia; està completament lliurada a aquest moment i, per l'expressió del seu rostre, els ulls tancats i aquest somriure.  
 
TARDA DE DIUMENGE A L’ILLA DE LA GRANDE JATTE 
 
Títol: Tarda de diumenge a l'illa de la Gran Jatte

Autor: Georges Seurat 

Cronologia: Cap a 1884 

Tècnica: oli sobre llenç

Dimensions: 207, 6 cm x 308

Estil i corrent: Puntillisme, Neoimpresionismo

Localització: Institut d'Art de Chicago, Estats Units 
 
L'escena se situa a l'illa de la Gran Jatte espai al costat de Sena que va passar de ser un lloc industrial a un lloc d’oci ple de natura on els ciutadans de París s'entretenien passejant, banyant-se, pescant, jugant, etc. Al centre de la imatge hi ha una dona amb un parasol ataronjada i una nena amb un vestit blanc passegen com si estiguessin envoltades de persones immòbils. Són les única que no apareixen de perfil. 
Les figures humanes que apareixen a l’obra no donen cap sensacimovient, excepte la dona i la nena que trobem frontalment, sembla que si poguessim veure aquesta escena en moviments, les úniques figures que es mourien serien els animals i la dona i la nena que passejen. Tampoc es percep que les figures tinguin molt volum sinó que semblen que tenen tendència a la simplificació. 
 
La il·luminació parteix d'un primer pla en ombra mentre que la resta està il·luminat circumstància que accentua la profunditat. D'altra banda el contrast entre un primer pla ombrejat i un fons lluminós creen el sentit de la profunditat. No obstant això alguns fets ens desconcerten com la circumstància que alguns arbres més llunyans semblin més nítids que els més propers. 
 
L’obra està feta amb puntillisme, punts molt petits de colors purs sense mescla que s'unifiquen quan l'espectador mira l’obra des de certa distància. 
 
AREAREA 
 
Títol: Arearea

Autor: Gauguin Paul

Cronologia: 1892

Material: Oli sobre llenç

Dimensions: 75 x 94 cm

Museu: Museu d'Orsay Veure en Maps 
 
Al quadre hi podem observar dues dones joves assegudes sota un arbre, una d'elles tocant la flauta, en primer pla trobem un gos vermell i, al fons, tres dones que adoren una mena d’estàtua. 
 
 
Els colors són plans, sense donar sensació de profunditat (influència de l'estampa japonesa que tant inspirava als impressionistes)  jugant amb verds, grocs, taronges i blancs, que aporten alegria a la imatge. 
 
Les dues protagonistes tenen una expressió hieràtica. Quan aquesta obra va ser exposada a París l'any 1893, el gos vermell va causar rialles i escàndol. 
 
El cel no apareix a la imatge, el fons està format per una successió de plànols verd, groc i vermell forma l'armadura de la composició. El conjunt dóna lloc a un ambient de fantasia, on les persones viuen sota la protecció dels, enmig de la naturalesa.