Cinema

La dona a la lluna:

Aquesta és una fotografia de la representació d'una lluna per mitjà de la figura humana.

És una representació d’una lluna perquè el festival panoràmic estava adreçat als 50 anys del viatge de l'home a la Lluna.

Pel que fa a l'efecte de textura ens vam inspirar en l'exposició de la Lourdes Delgado com si fos una fotografia o estudi que van fer per a aconseguir informació del nostre satèl·lit.

I en representar la lluna amb els nostres cossos, va ser una influència d'en Marcel·lí Antúnez dirigint-nos a les seves performances.

Aina Altimira, Gemma Aymerich, Gemma Jané, Susanna Alonso, Marta Martín, Marta Balletbó, Janna Abril, Laia López, Ainoa Merchan, Alejandra Montoya, Àgata Calvo i Eva Guerrero.

CINEMA D'AUTOR:

Cinema d'autor

CORRENTS CINEMATOGRÀFICS:

CINEMA SOVIÈTIC

El cinema rus i soviètic va ser durant molt de temps un dels més importants del cinema europeu. Ha conegut una important crisi durant els anys 1990 i compta, des de mitjans dels anys 2000, de nou entre les cinematografies europees més prolífiques.

CONTEXT HISTÒRIC:

Entre febrer i octubre de 1917 es desenvolupa l'anomenada revolució russa que posà fi a l'Imperi Rus i establí la Unió Soviètica, el primer país comunista de la història. Els treballadors de les fabriques, els pagesos pobres i els soldats de l'exèrcit es sota la direcció del partit bolxevic o comunista contra la tirania del tsar (emperador), la misèria i l'explotació de les classes baixes al sistema econòmic capitalista i a favor de firmar la pau i retirar-se de la I Guerra Mundial.

Així es va crear el primer govern obrer de la història, teoricament al servei dels interessos de les classes més pobres i que va procedir a eliminar el capitalisme i les classes socials, establint un repartiment just de la riquesa i de les propietats i una igualtat social de tots els ciutadans.

La frase de Lenin, «el cinema és per a nosaltres, de tots els arts, el més important», va fer la volta al món.

La pel·lícula d'Eisenstein El cuirassat Potemkin (1925), que posa en imatges la Revolució russa de 1905, figura sempre al primer rang del panteó dels historiadors del cinema.

El cinema soviètic ha donat lloc a diverses interpretacions que s'han enfocat, o sobre el cinema com a obra d'art, el cinema com a propaganda o el cinema com a objecte d'espectacle. La fama mundial del cinema mut soviètic revolucionari ha emmascarat tanmateix l'existència, sota el règim tsarista, d'un ric cinema rus, avui descobert per les filmoteques.

La Revolució Russa de 1917 fou un procés polític que culminà el mateix any amb l'establiment d'una república que substituí el sistema tsarista anterior i que porta a l'establiment de la Unió Soviètica. La revolució es dividí en dues fases. La primera, «la revolució de Febrer», en la qual es derrocà el règim autocràtic del tsar Nicolau II i s'estableix una república de caràcter liberal. En la segona, «Revolució d'Octubre», fou una revolució de tipus socialista en la qual els Soviets (controlats principalment pel partit bolxevic) prengueren el poder. Si bé els principals focus de la revolució foren Petrograd i Moscou, aviat s'estengué a les àrees rurals on els pagesos col·lectivitzaren i redistribuïren la terra.

DIRECTORS IMPORTANTS:

Serguei Eizenshtéin (22 de gener de 1898 - Moscou, URSS, 11 de febrer de 1948), va ser un director de cinema i teatre soviètic d'origen jueu. La seva innovadora tècnica de muntatge va servir d'inspiració per al cinema posterior.

És fonamental la seva aportació teòrica, com la seva hipòtesi sobre el «muntatge d'atraccions», on postula l'ocupació en el cinema de tècniques provinents del circ i del music-hall.
El montaje es para él: «Una idea que surge de la colisión dialéctica entre otras dos, independientes la una de la otra». Este método le permitirá partir de elementos físicos representables para visualizar conceptos e ideas de complicada representación.
El moviment està determinat per l'acció i pel muntatge.
El protagonista en les seves obres és la massa, el poble.

Octubre (1928)

Andrei Arsénievich Tarkovski (Zavrazhie, Província d'Ivànovo 4 d'abril de 1932-París, 29 de desembre de 1986) va ser un director de cinema, actor i escriptor soviètic. És considerat un dels més importants i influents autors del cinema rus en temps de la Unió Soviètica i un dels més grans de la història del cinema.

El mirall 1975).

Dziga Vertov (Polònia, 2 de gener de 1896 - Moscou 12 de febrer de 1954), director de cinema avantguardista soviètic, autor d'obres experimentals, com El home de la càmera, que van revolucionar el gènere documental.

1918-1919 - Cinema-Setmana

SURREALISME

El cinema surrealista és aquell al qual s'apliquen els conceptes i tècniques pròpies del Surrealisme, moviment artístic i literari sorgit a França el 1919 al voltant de la personalitat del poeta André Breton.

El surrealisme va ser un «moviment literari i artístic que busca transcendir el real a partir de l'impuls psíquic de l'imaginari i l'irracional», que el seu primer manifest va ser signat per André Breton en 1924. Es considera el seu antecedent immediat, el dadaisme, com a oposició a la raó positivista i rebel·lió contra les convencions literàries burgeses. Els escrits surrealistes pretenien expressar la veritat mitjançant l'anomenada escriptura automàtica, que omet les correccions racionals. Els escrits surrealistes es basen en la utilització d'imatges per a l'expressió d'emocions. En la pintura, va tenir el seu element més popular a Salvador Dalí.

Context històric:

És el període d’entreguerres, a Europa encara hi ha seqüeles de la Gran Guerra, i el Crac del 29 d’Estats Units s’estengué ràpidament pel nostre continent, tot empitjorant la situació. Fruit d’aquesta crisi global, els feixistes europeus comencen a ser escoltats i a alçar-se. L’inconformisme social genera tot un nou corrent artístic avantguardista, del qual en sortiren molts estils trencadors respecte a l’art del passat.Espanya es troba sota el període de la Segona República, on també hi ha una gran tensió entre dretes i esquerres.

Durant els primers anys del segle XX, es va fer el primer viatge espacial.

En quant a la medicina, es van fer nombrosos avenços com els antibiòtics, anticonceptius, i transplant d'òrgans. A més a més, es va poder descriure la estructura química del ADN i es va desarrollar la biología molecular.

Com a noves incorporacions a la vida cotidiana, van aparèixer els aerodinàmics, i la electricitat va arribar a les ciutats, junt amb l'electrònica i es va desarrollar el funcionament dels electrodomèstics.

Característiques:

Provinent de la poesia i de les arts plàstiques
De caràcter cubista i dadaista.
Utilització de temes recurrents: l'erotisme, la sexualitat, el prohibit, l'anti-feixisme, la religió, la moralitat, la burgesia.
Experimenta amb el subconscient, l'irracional, la psicoanàlisi, ataca l'ordre lògic (critica la racionalitat), l'ordre estètic (s'enfronta al “bon gust” burgès) i l'ordre moral (rebutja els valors de la societat burgesa).
Manté molts dels seus grans motius: creació al marge de tot principi estètic i moral, l'humor desaprensiu i cruel, l'erotisme líric, la deliberada confusió de temps i espais diferents.

Objectius:

Desconcertar, violentar, provocar i criticar una època. Acabar amb la cultura burgesa.

Guió: Trenca amb la narració lineal clàssica, és a dir el relat audiovisual no segueix un ordre cronològic ni racional. Es juga amb la fantasia onírica, es planteja el lliure exercici del pensament. Apareixen imatges insòlites, que manquen de principis estètics i morals, expressen violència simbòlica i/o física i busquen impactar als espectadors. L'argument és secundari.

Personatges: Els capellans, els gossos i els rucs, els pits i les cames femenines, les sabates de taló i el clerical, el fang i la merda, la mort i el sexe reprimit, el desig i l'humor.

Tècniques de gravació:

-Recorrent als fosos, accelerats, càmera lenta, unions arbitràries entre plans cinematogràfics i seqüències.

-Les transicions entre escenes ho fan superposant imatges i la fos en negre o transparent. Es divideixen en actes.

-La part més il·luminada és el centre de l'escena mentre que les vores del pla estan enfosquits.

Música:

HANNS EISLER

anna blume

André souris

Películes: BALLET MÉCANIQUE

És una pel·lícula francesa d'avantguarda, feta, escrita i dirigida pel pintor Fernand Léger en col·laboració amb el cineasta Dudley Murphy. La pel·lícula es va estrenar en una versió de cinema mut el 24 de setembre de 1924, a la Exposició Internacional per a la Nova Tècnica del Teatre a Viena presentada per Frederick Kiesler. Es considera una de les obres mestres del primerenc cinema experimental. Depenent de l'autor, la pel·lícula ha estat categoritzada com abstracta, dadaista, surrealista i futurista.

Un chien andalou: Un chien andalou ('Un gos andalús') és un curtmetratge surrealista i una de les pel·lícules més famoses de la història del cinema.

Realitzat l'any 1929 per Luis Buñuel, amb guió d'ell mateix i de Salvador Dalí, recrea visions, obsessions, somnis i fantasies pròpies del surrealisme, moviment que, en aquests anys, era sinònim d'avantguarda i prestigi. La producció va anar a càrrec del mateix Buñuel, que finançà el film amb l'aportació monetària de la seua mare.

El film es distribuirà més tard en cercles privats i dins el moviment surrealista, aportant prestigi al seu autor, cosa que li facilità el camí a l'hora de rodar el següent film, L'âge d'or.

Actors i actrius:

Simone Mareuil (1903-1954)

Va ser una actriu francesa que va començar la seva trajectòria artística a teatres i cabarets, desenvolupant aixi la major part d'ella en el període d'entreguerres. Va participar en més de 20 pel·lícules i cortometratges com ''El perro andaluz''

Conrad Veidt (1893-1943)

Va ser un dels actors més importants durant el període d'entreguerres. Era conegut com ''el demoni de la pantalla''. Destaca pel seu paper en la pel·lícula surrealista ''El gabinete del doctor Caligari''.

NEORREALISME

El concepte de neorrealisme va ser creat el 1943 per l'escriptor, dramaturg i crític de cinema italià Umberto Barbaro, en un manifest publicat a la revista Carmine on reivindicava un nou cinema alliberat tant dels tòpics del cinema d'exaltació nacional i propaganda feixista com del cinema comercial que Fins llavors s'imposaven a Itàlia. Calia redescobrir Itàlia i la seva gent, després d'anys de manipulació, mitificació i idealització sota la dictadura de Mussolini. Les Seves propostes foren recollides per un grup de joves directors i guionistes (Fellini i Zavattini) que desenvoluparen a nivell pràctic aquesta avantguarda. El gran guionista Cesare Zavattini va definir el neorrealisme com «una nova manera de fer cinema, un mena de gran judici domèstic i universal al mateix temps, una presa de consciència del ciutadà davant certes situacions doloroses, en contra de la tendència generalitzada de d' evitar a els exàmens de consciència radicals ".

CONTEXT HISTÒRIC

El neorrealisme es desenvolupa en una Itàlia afectada per vint anys de dictadura feixista, arassada per la II Guerra Mundial. i ocupada per les forces d'alliberament anglo-nordamericanes. Es tracta d'una Itàlia en procés de reconstrucció i de desintoxicació després de vint anys de manipulació educativa i mediàtica del feixisme, amb gravissims probles econòmics i socials derivats de la davastadora destrucció provocada per la guerra: ciutats bombardejades, ports, ponts, carreteres, tunels, ferrocarrils i embassaments greument danayts, centrals elèctriques, indústries, camps de cultiu i granges destruïdes, centenars de milers de desplaçats, refugiats sense casa, ferits, ... No hi havia diners, especialment per reconstruir els estudis, adquirir material i produir cinema, donat que les prioritats dels pocs recursos que hi havia eren unes altres. Per tant, el cinema neorrealista haurà de treballar per mostrar aquesta realitat amb uns recursos i pressuposts molt baixos.

CARACTERÍSITQUES

-Recerca d'un realisme absolut, una descripció pura de la realitat, prescindint de qualsevol mena d'efecte o trucatge. No són documentals com en el cinema-ull soviètic però fan films de ficció tan realistes que s'apropen al gènere documental.

-Amb la màxima objectivitat possible adoptar un punt de vista moral i compromès amb la societat per mostrar i denunciar els problemes socials i les injustícies sense caure en la manipulació pròpia de l'època feixista.

-Rebuig dels drames històrics, l'adaptació de novel·les o el cinema d'herois; retorn a les persones anònimes i vulgars, les classes humils, a les preocupacions qüotidianes, i a les històries íntimes i sense importància aparent, temes que el cinema de Hollywood havia evitat per la seva suposada manca d'interés general.

-Pressuposts molt baixos, cal fer les pel·lícules amb molts pocs diners.

-La manca de material i d'estudis de rodatge llança a aquests cineastes a rodar al carrer, amb escenaris reals (no hi ha mai decorats), sense llum artificial, cercant així el màxim realisme i verosimilitut.

-S'eviten els actors professionals i s'usen actors aficionats o fins i tot als protagonistes reals de les històries interpretant-se a si mateixos.

-Rebuig del maquillatge i dels vestuaris postissos, s'usen vestuaris autèntics i reals.

-Diàlegs molt senzills i lineal.

PEL·LÍCULES

Roma, città aperta (1945, Rossellini)

L'òpera prima del neorealisme italià. Inicia la trilogia de la guerra de Rossellini (al costat de Paisà i Germania, anno zero). Presenta històries veritables de diferents personatges després de l'ocupació nazi de Roma. Va obtenir la Palma d'Or a Cannes i una nominació al millor guió als Oscars.

Ladri di biciclette (1950, De Sica)

Amb aquesta obra Vittorio de Sica passa d'actor a director. Narra la història d'un home a qui, en el seu primer dia de treball, li roben la bicicleta, un mitjà indispensable per realitzar la seva tasca. L'actor protagonista d'una angoixant recerca per la ciutat de Roma era, en la vida real, un obrer. Va aconseguir el Globus d'Or i el BAFTA a la millor pel·lícula estrangera, així com la nominació al millor guió als Oscars.

Germania, anno zero (1948, Rossellini)

Tanca la seva trilogia de la guerra, sent la més pessimista de les tres pel·lícules. Rossellini ens mostra el món en ruïnes de la realitat italiana des dels ulls d'un nen, amb un tràgic final sense cabuda a Hollywood en la seva època. De nou l'horror de la guerra és protagonista, com ja passava a Roma, città aperta.

La strada (1954, Fellini)

Més enllà d'aquesta frontera que marca la fi del neorealisme el 1952, és l'obra mestra que suposa la conclusió d'aquest període per a nombrosos autors. Catapultarà a la fama mundial a la parella formada per Giulietta Masina i Federico Fellini. La jove Gelsomina acompanya el mesquí Zampanò (Anthony Quinn) en una gira circense. Fellini havia col·laborat amb Rossellini en el guió de Roma, città aperta, sent a La Strada on durà a terme un homenatge a les seves dues passions: el neorealisme italià i el món del circ i l'espectacle.

NOUVELLE VAGUE:

La nouvelle vague és un moviment que va sorgir cap a finals de la dècada dels 50 i principis dels 60, però és important prestar atenció al context immediatament anterior, és a dir la postguerra mundial, que va ser el brou en què es van conrear totes les ruptures que els icònics anys 60 van portar amb ells.

CONTEXT HISTÒRIC:

En política ens situem després de l’alliberament en la II Guerra Mundial. A l’any 1946 s’estableix la IV República de França (1946-1958) que econòmicament va suposar un notable creixement. Però a la vegada, s’estan perdent les colònies com Indoxina i Tunísia, fet que provoca que França vulgui quedar-se amb el territori d’Argèlia.

Al no estar tothom a favor, es crea el Front d'Alliberament Nacional Algerià (1954) de tendència comunista que afectarà sobretot en el jovent i que lluitarà en contra d’aquesta colonització.

La V república va arribar amb el càrrec del general Charles de Gaulle que va amenaçar amb un cop d’estat i es va renovar la constitució de la V república beneficiant al president.

La guerra d’Argèlia serà un tema recorrent en la nouvelle vague amb pel·lícules com Le Petit Soldat de Godard (1960) que reflectia la consciència social.

El 1960 Charles acceptarà la independència d’Argèlia.

En aquell moment moltes lluites juvenils s’estaven duent a terme de moviments esquerres però també estava present el terrorisme de l’extrema dreta. En aquell moment, el món es qüestionava de manera crítica l'imperialisme, el sistema territorial que Europa i el Nord d'Amèrica exercien sobre Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina.

Aquesta prosperitat econòmica va durar fins la dècada dels 60 quan hi ha una enorme baixada dels salaris, s’empitjora les condicions de treball, entre d’altres. És crea una gran tensió en la societat per part de la burgesia ben acomodada, els grups estudiants d’esquerres i els obrers. Es va produir el famós maig del 68 moviment estès per altres països europeus i vinculat amb el moviment hippie nord-americà. La causa principal era lluitar contra una societat i un sistema industrial capitalista que els oprimia.

Es van dur a terme nombroses vagues generals amb l’objectiu de canviar les coses.

Un any després Charles De Gaulle es va retirar deixant pas a Georges Pompidou.

Culturalment els jovent van ser els protagonistes de la societat en la recerca d’una identitat pròpia desenvolupant les cultures underground i el rock and roll, la moda pop...

La filosofia va estar molt relacionada amb ideologies d’esquerres i amb moviments com l’existencialisme o l’estructuralisme amb temes de la dona i la seva emancipació i l’alliberació sexual.

En el camp literari es planteja una narració diferent i original amb un apropament a la consciència i a la seva exploració. Un fet que repercutirà la Nouvelle Vague és la publicació dels clàssics de la novel·la negra americana on es donaran a conèixer autors com Raymond Chandler o Dashiell Hammett, que seran molt admirats sobretot per Jean-Luc Godard i François Truffaut.

En la música destacarà el jazz americà que tindrà una gran repercussió a la mirada cinematogràfica de la Nova Ola.

Directors destacats:

Els principals directors de la nouvelle Vague son:

Agnès Varda(de les primeres directores dones que hi va haver en la nouvelle vagué)
Jean-Luc Godard. (considerat un dels millors directors)
Louis Malle.
Jacques Rivette.
François Truffaut (creador de la nouvelle vague)
Roger Vadim.

Pel·lícules destacades:

Los 400 golpes - François truffault.

Primer llargmetratge de Francois Truffaut, punta de llança de la Nouvelle Vagui, que va obrir de bat a bat les finestres del llavors anquilosat cinema francès perquè es renovés amb l'aire del carrer. On relata la història d'un alumne parisenc, Antoine Doinel, que s'escapoleix de casa fugint d'uns pares negligents. Tot això fa que acabi per convertir-se en un criminal.

Cléo de 5 a 7 - Agnès Varda

És considerada com una de les millors pel·lícules del cinema francès, va ser el segon treball d'Agnes Vardà, pionera del cinema feminista a Europa. Aquesta pel·lícula narra la vida d'una cantant (Corinne Marchand) francesa quan narra la seva vida mentre espera els resultats de les seves proves de càncer.

El desprecio - Jean-Luc Godard.

Adaptació del llibre homònim d'Alberto Moràvia. Tracta sobre la decepció d'una dona quan el seu marit no li dóna suport després que un productor coquetegés amb ella, fent així perdre el seu honor.

La regla del juego - Jean Renoir

"La regla del joc" és una comèdia on amagadament és fa una crítica sobre l’alta socientat francesa. Encara que el negatiu original va ser destruït durant la Segona Guerra Mundial, presentem una reconstrucció de la pel·lícula que ha impresionat al públic de tot el món.

Característiques

És un cinema realista, amb influència del Neorealisme Italià y del llenguatge televisiu.

-En quant a l’estètica, volien ensalçar la naturalitat i la llibertat creativa i ho van fer a través de:

Blanc i negre
Il·luminació natural: mai utilitzaven il·luminació artificial. En interiors la llum era indirecta i rebotada per generar un ambient realista.
Gravaven amb càmeres modernes i lleugeres en mà, per poder tenir més llibertat. Evitaven les càmeres professionals i tenien un equip tècnic reduït. Això feia que poguessin fer moviments innovadors i seqüències llargues
Baix pressupost: això assegurava tenir major llibertat creativa.
Els sons, la llum i la música havien de emanar de la mateixa història: Enregistraven el so directament a la gravació en comptes de fer un doblatge a postproducció.
Escenaris naturals i llocs identificables, normalment exteriors a París.
Moments de improvització de rodatge i dels actors: Actors no professionals i joves amb actuació lliure i intuitiva, sense estrelles importants. Personatges sense rumb ni expectatives i un rodatge on el director ho és tot.

Amb tot això es crea un estil de reportatge amb forma despreucupada que tractava sobre temes morals. Les històries tenen inspiració autobiogràfica i els temes són contemporanis i propers als joves.

La Nouvelle vague reivindicava el cinema d’autor com l’entenem avui dia, buscant una alternativa del cinema de Hollywood trencant les seves normes de manera voluntaria alhora que feia un homenatge als aspectes positius del cinema comercial.

FREE CINEMA

És un moviment cinematogràfic que comença al 1956 i comporta tota la dècada del 1960. Es va originar a Anglaterra per els cineastes que estaven descontents amb el cine de Hollywood ja que no era realista.

Característiques:

Temes: Inconformisme social, crítica a la burgesia i societat immobilitzada.
Són històries amb un transfons de tristesa i amargura.
Las tramas solen se sobre l’avortament, l’homosexualitat i la liberació sexual de la dona.
Protagonistes: Joves treballadors o en atur de classe mitjana-baixa. La família solen estar desestructurades i amb un final no imaginable.
Escenari: Ciutats a les fosques i zones industrials.
Tipus de gravació: Equips petits amb la càmera a la mà i en moviment, en blanc i negre i amb un audio no sincronitzat.
Música: Jazz.

Context històric:

Just quan va començar el free cinema el 1956 es va produir la guerra de Sinaí,, una alianza militar del Regne unit, Francia e Israel contra Egipte, la cual va durar 9 días.

En 1960 es va estendre la cultura popular de l'idioma ingles
Van apareixer el grup famós The Beatels
Fi de la rebel·lió del Mau Mau
Es forma el moviment nacional socialista el 1962
Es va produir la Revuelta de Brunei 1962
Resolució 2065 de l’Asamblea General de les Nacions Unida el 1965
Sorgeixen moviments socials o culturals com els "hippies" a Inglaterra

Tony Richardson

Va ser un director de cine Inglés que va néixer el 5 de juny del 1928 i va morir el 4 de novembre de 1991. Es caracterizaba en les seves películas: creador de drames, moviment accelerat, passades ràpides i flashbacks, moments lyrics mesclats amb escenes de brutalitat.

Va començar a treballar com a director de cinema i teatre. A londres va conèixer diferents directors del moviment free cinema i amb ells va fer la seva primera col·laboració amb Momma Don't Allow (1955).

Desde aquell moment comença a fer moltes més pel·lícules que giren entorn al moviment free cinema, entre elles la que vam veure nosaltres La solitud del corredor de fons (1962). Amb la peli que va guanyar dos Oscar va ser Tom Jones (1963) Pero a mesura que passa el temps les seves pel·lícules van perden fama i no es fins el seu últim treball que el seu exit no cambia, pero poc temps després li diagnostiquen Sida i mort.

Lindsay Anderson

Va ser un director anglès de teatre, pel·lícules i documentals. Va néixer el 17 d’abril de 1923 i va morir el 30 d’agost de 1994. Era un rebel que utilitzava el cinema par a provocar canvis. El autor es poc reconegut malgrat haver dirigit algunes de les millors pel·lícules mai produïdes.

Comença la seva carrera dirigint curts documentals i anuncis, treballant en el teatre i escrivint crítiques de cinema. A ell l'interessava més la classe obrera. Debutà en la direcció amb El salvatge ingenu (1963), però va ser a The White Bus (1967) on mostrà els eu estil únic surrealista i la condemna de la societat britànica

La seva obra més important va ser Si… (1968) la cual va ser tan coneguda que ell mateix va decidir fer una secuela anomenada un home de sort (1973) i aquesta després de la seva mort va continuar sent la seva obra maestra.

CINEMA VERITÉ

Context històric

Els inicis es poden datar entorn de l'any 1947, després de la fi de la segona guerra mundial i es desenvolupa fonamentalment durant la dècada dels 50 i 60 del segle XX.
La dècada de 1950 va suposar la fi del colonialisme francès.
Comença com una reacció a la manera clàsica de fer pel·lícules.
El creador (Jean Rouch) s’inspira en una teoria de l’època: “la teoría del cine-ojo” de Dziga Vertov i en les pel·lícules documentalistes de Roberto Flaherty.
L’aparició d’equips de filmació més petits i per tant, més fàcils de portar, afavoreixen al moviment.
Les persones que van impulsar aquest moviment van ser: Jean Rouch, Jean-Luc Godard i sobretot Edgard Morin i Michel Brault, persones que van realitzar la primera pel·lícula pertanyent al cinema vérité: “Chronique d’un été” o “Cròniques d’un estiu”
Els vietnamites van perfeccionar una forma de guerra de guerrilles que es va mostrar molt eficaç contra els francesos. Després de la derrota a Dien Bien Phu el 1954, els francesos es van retirar de la Indoxina.
La lluita per la independència algeriana va ser més tèrbola. Algèria, que en teoria era un département francès, estava controlada en la pràctica per un milió de colons francesos que desitjaven salvaguardar els seus privilegis. Aferrada a les seves possessions, la comunitat colonial, recolzada per l'Exèrcit i la dreta, van rebutjar totes les exigències algerianes per assolir la igualtat política i econòmica.
El Govern va reaccionar amb mitjanes reformes. La pressió internacional va créixer sobre França per part de l'ONU, l'URSS i els EUA, mentre que els pieds noirs
Es va evitar per molt poc un complot per enderrocar el Govern francès i reemplaçar amb un règim d'estil militar quan el general Charles de Gaulle va acceptar assumir la presidència el 1958.
Els primers intents de reforma de De Gaulle, encaminats a la igualtat política i el reconeixement del seu dret d'autodeterminació, van enfurir els conservadors sense arribar a satisfer les ànsies independentistes dels algerians.
Després d'un cop d'Estat fallit el 1961, l'Organisation de l'Armée Secrète va recórrer al terrorisme. Va tractar d'assassinar De Gaulle en diverses ocasions i, el 1961, va esclatar la violència als carrers de París. La policia va atacar als manifestants algerians i va matar a més d'un centenar.
A l'any següent, Algèria obtenia la independència.

Paral·lelament a la «nouvelle vague», molt proper a aquest i amb grans coincidències apareix a França el, «cinéma verité», de tendència documentalista, que busca captar la vida tal com és. Es va extendre per Canada i Estats Units. Neix a partir de la necessitat d'alguns cineastes de filmar la realitat sense condicionaments. Va tindre molta fama a finals dels 50 i a principis dels 60

Característiques

Cameras molt mes lleugeras
Negatius amb major sensibilitat, molta més qualitat d’imatge
Millora del Zoom
Sincronització del so: so natural, sense postproducció
Gravacions amb la càmera a l’hombro
Actors no professionals
Problemes socials realas
Localitzacions reals
Llibertat en l'expressió de l’autor

Directors

Jean Rouch: Va ser un gran cineasta.Tanmateix va crear pel·lícules etnogràfiques (és una tècnica

de investigació que estudia diferents cultures) i de docuficció ( combina el documental amb ficció).

Unes de les seves obres més importants són:

“Les Maitres Fous” del 1955
“Dionysos” del 1984
“Moi, un noir” del 1958

Jean-Luc Godard: va ser un director franco-suis. Té un cinema vantguardista.Es caracteritza per ser un gran crític i per la seva poesía en les seves imatges. A més a més a guanyat tres premis.

Crónica de un verano (1960)

La pel·lícula comença amb una discussió entre Rouch i Morin sobre si és possible actuar amb sinceritat davant de les càmeres, qüestionant al cinema documental. Així, un grup de persones són dirigides pels cineastes per discutir temes sobre la societat francesa i la felicitat en la classe obrera, obtenint com a projecte final un conjunt de "veritats" que, més tard, quan es exhibida davant els seus protagonistes, serà jutjat.

Bajo el sol de Roma (1948)

Narra el trànsit de la joventut a la maduresa en un grup de joves durant el fi de l'etapa feixista i el començament de l'ocupació.

Jazz on a summer’s day (1959)

Documental que mostra a grans llegendes de la música jazz i gospel, que es van reunir en un mateix escenari en ocasió del festival de Jazz de Newport de 1958.

CINEMA ESPANYOL:

Anys 50

Destaca que les comèdies van saber sortejar millor la censura o van tenir una miqueta més de llibertat: "Hi havia un cert paternalisme en l'activitat censora, sempre ho va existir respecte als gèneres, per així denominar-los, populars. I l'humor suposava una mena de bàlsam, d'endolciment, pel rigor de la dictadura ".

Berlanga i Azcona, per descomptat, suposen els debuts cardinals de l'humor fílmic espanyol dels anys 50. Ara bé, a nivell humà, aquest cinema està simbolitzat per José Isbert, Manolo Morán, José Luis Ozores i Fernando Fernán Gómez ".

En l'àmbit cinematogràfic, es produeix un intent d'estructurar una nova forma de fer cinema, s'intenta avançar en forma i fons, però costa perquè la mentalitat encara està molt parada respecte dels avenços de major visió del cinema. Els films que s'estaven explotant eren de tall històric, amb forts valors patriòtics, realitzat encara per CIFESA. A més, la temàtica religiosa segueix tenint un gran protagonisme.

En aquests anys comença a sorgir el cinema policíac, encara que el que interessa és mostar un cinema més realista, que no mostri tant els valors patris i el drama exagerat. de tal manera que abundi la dimensió humana. Per aquest camí, ia la fi dels anys 40, sorgeixen les Primeres Converses Cinematogràfiques de Salamanca, un congrés organitzat per antics alumnes de l'Institut de Cinematografia, entre ells van destacar: Juan Antonio Bardem, Luis García Berlanga, Carlos Saura, Basilio Martín Patino ... En aquestes converses, es va fer un repàs general al cinema espanyol des de totes les òptiques i es va intentar generar una visió positiva del mateix. Per exemple, Juan Antonio Bardem va definir el cinema espanyol com "políticament ineficaç, socialment fals, intel·lectualment ínfim, estèticament nul i industrialment raquític".

Anys 60

En els anys 60 i principis dels 70, el desenvolupament econòmic va millorar de forma notable, encara que desigual, el nivell de vida de la majoria de la població, que va formar una classe mitjana fins llavors gairebé inexistent. El nivell de llibertat personal i política no augmentava de la mateixa manera. Van començar les mobilitzacions d'oposició a la dictadura per part de treballadors i estudiants.

El rei Joan Carles I va ser el successor designat per Franco per a la Prefectura de l'Estat, i a la seva mort va jurar acatar els Principis del Moviment Nacional destinats a perpetuar la dictadura franquista. No obstant això es va basar en ells per promoure el Referèndum per a la Reforma Política.

Els anys 60 van suposar un canvi social significatiu:

Emigració rural a les ciutats i Europa Occidental.
L'emigració va portar les conseqüències positives ressenyades, però també el desarrelament humà i l'augment de la diferència de riquesa entre regions del país.

Augment de la població. Es reduïa la taxa de mortalitat i va augmentar la taxa de natalitat que ja estava en valors relativament alts.

Des de 1963 van augmentar les prestacions sanitàries i els sistemes de pensions. El dèficit d'habitatge es va reduir amb campanyes de construcció d'habitatges.

El desenvolupament econòmic va afavorir la creació de la societat de consum a Espanya. El 1969 dos terços de les llars en zona de cobertura tenien televisor i una cambra tenien cotxe. La societat de consum va afavorir la mobilitat i l'accés a la informació. Això va portar una nova mentalitat amb tres conseqüències relacionades entre si:

Pèrdua d'influència de la doctrina catòlica en la societat.

Nous hàbits de relació social i sexual.

Influència de modes i costums d'altres països.

Tant Juan Antonio Bardem com Luis García Berlanga seguirien tenint un gran protagonisme en el cinema espanyol de la dècada dels 60.

Durant la dècada dels anys 60, van sorgir nous grups dividits entre l'esperança i el fracàs, però es va a intentar seguir fent un cinema nou.

Els directors de cinema seran majoritàriament joves que intenten innovar i que, a més, hauran de representar Espanya en els festivals internacionals. És el període de José María García Escudero que intenta ampliar els límits de la tolerància a partir de diverses reformes:

- Nova Llei de Censura (1963): Cada director considera què és censurable i què no. La censura seguia existint, però comencen les primeres obertures del cinema espanyol.

- Va establir unes normes per al desenvolupament de la cinematografia espanyola

- Neix el control de Taquilla

- L'Institut d'Investigacions i Experiències Cinematogràfiques (IIEC) va obtenir grans ajudes per part de García Escudero i va passar a convertir-se en l'Escola Oficial de Cinematografia (EOC)

Anys 70

Vagues obreres, retirada progressiva del suport eclesiàstic, irrupció d'ETA -amb el posterior gran cop de l'assassinat de Carrero Blanco-, inici de recessió econòmica a conseqüència de la puja del preu del cru, inflació per sobre de la declarada oficialment, i pressió internacional en contra del règim van ser trets característics de la primera meitat de la dècada.

El 20 de novembre de 1975, mor el dictador Francisco Franco, i el príncep Juan Carlos -nomenat successor a la prefectura de l'estat pel mateix dictador- esdevé el rei Joan Carles I tres dies més tard.

Realització de les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura, el 15 de juny de 1977. La Unión de Centro Demócrático (UCD) és el partit més votat, i encarregat de formar govern. S'inicia el procés de redacció de la Constitució.

El 29 de setembre de 1977, el president del govern deroga la llei franquista de 1938, que eliminava les institucions catalanes i restableix la Generalitat provisional, única institució de l'època de la Segona República que serà reinstaurada.

El 15 d'octubre es publica la llei 46/1977, d'amnistia, que suposa una llei de punt final, que eximia els participants en el règim feixista i els defensors i lluitadors pel restabliment del sistema democràtic.

El 6 de desembre de 1978 s'aprova en referèndum la Constitució espanyola, que entra en vigor el 29 de desembre. La nova constitució establiria el sistema de la monarquia constitucional, basada en un cap d'estat hereditari i un president de govern escollit democràticament, i un sistema descentralitzat de repartiment de poder, anomenat autonòmic.

El cinema de la democràcia:

Amb la fi de la dictadura, se suprimeix la censura i es permeten les manifestacions culturals en altres llengües espanyoles, a més del castellà, fundant-se, per exemple, l'Institut de Cinema Català, entre d'altres.

Al principi triomfen els fenòmens populars del destape i el landismo. En els primers anys de la democràcia, s'aborden temes polèmics i es revisa la història nacional recent en pel·lícules que, en alguns casos, tenen una innegable qualitat com succeeix, per exemple, amb ‘’Cançons per a després d'una guerra’’ (Basilio Martín Patino, 1976 ) o ‘’el espíritu de la colmena’’ (Víctor Erice, 1973), altres són dignes recreacions dels anys més grisos de la dictadura com passa amb Pim, pam, pum ... ¡foc! (Pedro Olea, 1975), on es descriuen les dificultats de supervivència dels perdedors en l'Espanya més purament franquista; o particulars visions esperpèntiques del franquisme, com succeeix a La escopeta nacional (Luis García Berlanga, 1978).

Anys 80

Anomenada l'edat d'or, reflectia la vitalitat i el punt de bogeria que caracteritzava als nous creadors espanyols, amb una punta de llança representada per la Moguda de Madrid i el disseny modern i imaginatiu d'una Barcelona cosmopolita.

Marcada per canvis socials com una nova televisió, els primers videojocs, els anuncis que van obrir l'època del consumisme desenfrenat i, com no, la revolució sexual, els llibres supervendes de l'època, els enormes telèfons portàtils i la Moguda madrilenya. Van ser, per descomptat, uns anys marcats "per l'optimisme i l'estímul creatiu".

La censura havia desaparegut feia pocs anys i la Moguda influenciava diferents corrents artístics. Pilar Miró es va consagrar com l'encarregada d'elevar el cinema espanyol a nivells similars als europeus.

Ja en aquells dies, com avui, les produccions nord-americanes eren d'allò més seguides i les sales de cinema van ser deixant-se per les novetats en televisió i l'entrada del vídeo a les llars.

Els primers anys es va apostar per col·laboracions entre cineastes i Ràdio Televisió Espanyola, traient a la llum bones produccions que prenien els clàssics com a font d'inspiració. Però hi havia ganes de llibertat, de tot el que havia estat prohibit, així que, alhora, diverses personalitats es van desbancar del sistema i van apostar per films de baix pressupost i un estil estrafolari, alhora que les comèdies i el cinema de destape es feien un buit important, sense que faltessin curiosos títols que criticaven la situació d'Espanya. Van ser temps d'experimentació i contrastos.

Anys 90

Només començar la dècada dels noranta, el Govern va fer públic el text que contenia el "Pla Nacional de Promoció i Desenvolupament de la Indústria Audiovisual" amb el que va alertar la indústria cinematogràfica sobre l'horitzó que tenien davant seu. Més que parlar d'indústria del cinema. es refereixen a l'audiovisual com a sector molt més ampli i complex.

El futur va a anar cap a la pantalla i altres finestres de distribució (televisió en obert i codificada, vídeo, DVD, etc.) i es necessitaran productes que puguin competir amb tot tipus de materials. Els productors espanyols van trigar a reaccionar davant el que se'ls s'acostava. Al temps, els seus projectes es van veure en gran mesura bloquejats per la falta d'inversió per part de Televisió Espanyola.

No obstant això, la revelació de la dècada va arribar de la mà de José Luis Cuerda a produir els treballs d'Alejandro Amenábar. Tesi (1996) va ser el punt de partida d'un itinerari extret dels grans mestres del suspens i que va desenvolupar, amb abundants floritures, en Obre els ulls (1997), encara que va aconseguir cotes de gran eficàcia en Els altres (2001), pel·lícula que es va convertir en el major èxit de taquilla del cinema espanyol, trencant amb els rècords que s'havien situat les pel·lícules de Santiago Segura (Torrent, el braç ximple de la llei, 1998; Torrent 2: Missió a Marbella, 2001).

Anys 2000
Al contrari de 1999, any en què el cinema espanyol va elevar la seva quota de mercat gràcies a diversos èxits continuats (de Tot sobre la meva mare) o (La llengua de les papallones)

L'any 1999 l'ocupació directa en el sector de la producció audiovisual es situava en 6.304 llocs de treball. L'any 2012 (últim any del qual l'organisme disposa de dades) l'ocupació directa en el sector se situava en 10.375 llocs de treball, fet que suposa un increment del 64%.

L'any 2001, el Fons a la Cinematografia va ser de 31,2 milions d'euros. Aquesta xifra no va deixar d'ascendir fins a arribar als 89 milions el 2010.

AVANTGUARDES ESTADOUNIDEQUES:

HISTÒRIA AVANTGUARDES ESTADOUNIDENSES:

Sorgeix a Estats Units, sobre tot a Nova York, en l’etapa de postguerra, s’inicia a la dècada

dels 40. Del 1950 i del 1960 el cinema de Hollywood va patir una important crisi pel naixement de la

televisió i pel canvi de l’estructura industrial i empresarial de les companyies.

Finalitza el monopoli dels grans estudis de Hollywood, i es desvinculat dels grans estudia

causa de la creixent oferta televisiva.

Els grans directors del període clàssic com els actors i actrius ja havien envellit i el públic jove

demanava un producte diferent i adaptat a l'època, i importants propostes conformen una

modernitat cinematogràfica.

Te la màxim esplendor a la dècada del 1960 i 1970 amb un nou impuls del cinema

nord-americà, conegut com a ‘Nou Hollywood’, amb la renovació dels diferents gèneres

cinematogràfics i una nova manera de fer cinema.

ARTISTES/DIRECTORS:

MAYA DEREN:

Abril 29, 1917 – Octubre 13, 1961

Va ser una dels millors directors avantguardes i dels més influents. Les seves pel·lícules van

començar a aparèixer durant els 40, època on trobar una dona com a directora de pel·lícules

era extremadament estrany.

Deren tenia una gran preocupació temàtica per el cos humà, el seu moviment i el procés de

realització del cinema. Aquest últim comença a prendre forma a la seva segona pel·lícula, que

treu part del seu poder a partir dels salts i la juxtaposició dels espais. La innovadora obra de

càmera i l'estructura narrativa de la seva pel·lícula representen una web d'esdeveniments de

somni que es mouen entre l'experiència subjectiva i l'objectiva.

Deren va definir el cinema com un art, va proporcionar un context intel·lectual per a la

visualització de pel·lícules i va omplir un buit teòric pel tipus de pel·lícules independents que

presentaven les societats cinematogràfiques.

At Land (1944) és una pel·lícula experimental silenciosa de 15 minuts escrita, dirigida per

Maya Deren i protagonitzada per ella mateixa. Té una narració semblant a un somni en què

una dona, interpretada per Deren, es renta a la platja i fa un viatge estrany trobant altres

persones i altres versions d’ella mateixa. Deren va dir que la pel·lícula tracta la lluita per

mantenir la identitat personal.

ROBERT BERNARD ALTMAN:

20 de febrer de 1925, Missouri - 20 de novembre de 2006, California.

Director, guionista i productor de cinema. Va ser cinc cops candidata al premi a l'Acadèmia al

millor director i una figura perdurable de la nova època de Hollywood.

Utilitzava una estètica altament naturalista però estilitzada i satírica, a diferència de la majoria

de les pel·lícules de Hollywood. Es classifica constantment com un dels cineastes més grans

i influents del cinema americà. Era conegut per ser “anti-Hollywood”i anticonformista tant els

seus temes l’estil i direcció.

Eles seves direccions utilitzava un gran nombre d’actors així va desenvolupar una tècnica de

gravació multitrack que va produir un diàleg superposat de diversos actors. Això va produir

una experiència més natural, més dinàmica i més complexa per a l’espectador. També va

utilitzar lents de zoom i zoom de càmera per a millorar l’activitat que es desenvolupa a la

pantalla.

MASH és una pel·lícula de guerra nord-americana de comèdia negra del 1970. Es una comèdia negra que segueix les explotacions d'una sèrie de personatges desbordats en una unitat mèdica durant la guerra de Corea. La pel·lícula va crear una reeixida sèrie de televisió i va obtenir un Oscar al millor guió.

DENNIS LEE HOPPER:

17 de maig de 1936 - 29 de maig de 2010)

Actor, cineasta, fotògraf i artista nord-americà. El seu debut cinematogràfic va ser Easy drive

inspira un himne a llibertat i la rebel·lió antiestabliment. La producció es va veure plagada de

diferències creatives i acrònim personal entre Fonda (co-director) i Hopper, la dissolució del

matrimoni de Hopper amb Hayward, la seva voluntat de deixar la taula del editor i el seu

accelerador abús de drogues i alcohol.

VSIDEBURNSa ser una de les primeres pel·lícules que va retratar l'estil de vida hippie.

Hopper es va convertir en un estereotip per a alguns joves masculins que rebutjaven les

feines tradicionals i la cultura tradicional nord-americana, en part exemplificada per les

llargues ”patilles” de Fonda i Hopper amb els cabells llargs i els bigotis.

JOHN CASSAVETES:

Va néixer a Nova York l’any 1929 i va morir a Califòrnia l’any 1989.
És considerat un dels pioners del cinema independent americà.
Impulsor del New American Cinema Group.
La seva obra sembla improvisada, però a darrere hi ha una gran precisió i un estudi a
fons de les emocions.
Tenia un guió però deixava gran llibertat d’acció als actors, l’escena estava escrita, però
no l’acció. Sempre estava obert a noves idees si els actors li proposaven algun canvi.
Ha rebut més d’un premi per la pel·lícula de “Una mujer bajo la influencia” l’any 1974.
“Una mujer bajo la influencia”: explica la història d’una dona de casa amb tres fills que
no s’adapta a les normes socials i pateix de inestabilitat emocional per culpa del seu
marit violent.

ARTHUR PENN:

Va ser un director i productor de cinema estatunidenc.
Va néixer a Filadèlfia l’any 1922 i va morir a Nova York l’any 2010.
Va formar part de la generació que va recollir les influències renovadores que arribaven
dels nous cinemes de tot el mon al Hollywood dels anys 60.
Va trencar amb algunes de les tradicions del cinema nord-americà.
Era d’un estil directe i àgil.
Cadascun dels seus films reflexa el seu conformisme.
Va realitzar diferents pel·lícules premiades per la crítica durant la dècada del 1960, com
per exemple: Bonnie and Clyde (1967).

SAM PECKINPAH:

Va ser director i guionista de cine, televisió i teatre estatunidenc.
Va néixer a Califòrnia l’any 1925 i va morir l’any 1984, també a Califòrnia.
És conegut especialment per la polèmica que es va generar a causa de la violència a
les seves pel·lícules. Va haver-hi diferentes opinions respecte aquest tema.
Peckinpah forma part del grup de directors que van fer remontar la industria de
Hollywood durant les dècades de 1960 i 1970.
Va fer aportacions importants al cinema, com la reformació del western clàssic,
portant-ho a terrenys més violents i foscos.
Podem destacar el lirisme del seu cinema, una expressió profunda d’emocions i
exaltació de la intimitat, també podem destacar la profunda psicologia amb la que va
equipar als seus personatges.

CARACTERÍSTIQUES:

Idees clares.
Anticomercial.
Cinema psicològic.
En contra dels valors estètics i socials de l’època.
Busca originalitat, novetat i polèmica a través de nous gèneres i formats.
Llibertat compositiva i interpretativa.
Presenta preguntes sense resposta.

DOGMA 98

Dogma 95 (en danès Dogme 95) és un moviment fílmic desenvolupat el 1995 pels directors danesos Lars von Trier, Thomas Vinterberg, Kristian Levring i Søren Kragh-Jacobsen. La seva meta és produir pel·lícules simples, sense modificacions en la postproducció, posant èmfasi en el desenvolupament dramàtic.

El 1995 Lars Von Trier i un grup de directors, entre ells Thomas Vinterberg i Søren Kragh-Jacobsen, van donar a conèixer un document en el qual plantejaven la necessitat de modificar la forma de realitzar el relat cinematogràfic. Aquest document va resultar ser l'impuls inicial d'un moviment anomenat Dogma 95 (Dogme 95). Els directors en qüestió es comprometien a tractar les seves pel·lícules respectant una sèrie de normes estrictes a partir de les quals buscaven trobar la veritat profunda. Les pel·lícules filmades d'acord amb aquest moviment han de ser filmades en escenaris naturals evitant les escenografies armades en els estudis, amb càmera en mà o a l'espatlla, gravada amb so directe i sense musicalitzacions especials. Totes aquestes especificacions busquen donar a la història un to més realista. Dogma era l'intent més audaç i conspicu de reinventar el cinema des de Jean-Luc Godard.

Les pel·lícules Dogma, es caracteritzen per lluir un certificat que atorga l'autenticitat del projecte i d'un nombre de matrícula. Aquest certificat ho expedeix un comitè de jutges que valoren la pel·lícula i s'asseguren compleix amb el vot de castedat. Pel·lícules com El projecte de la bruixa de Blair de Daniel Myrick i Eduardo Sánchez, van ser rebutjades per no complir el vot número 8, ja que en aquest cas es tractava d'una pel·lícula de terror.

Si bé el vot de castedat diu, en el número 9, que el format de les pel·lícules ha de ser en 35 mm, se sap que diversos films com Festen i Idioterne van ser fetes en vídeo. En una entrevista a Lars von Trier el 4 de novembre de 1999, se li pregunta a Trier perquè es denomina a aquestes pel·lícules com Dogma si estan fetes en vídeo. Lars von Treir contestà que parlant amb Søren Kragh-Jacobsen van arribar a la conclusió que és molt difícil per a un càmera carregar una càmera de 35 mm i que a més per una qüestió de pressupost es va decidir gravar en vídeo, adaptant aquesta regla que el format de distribució és el qual ha de ser en 35 mm.

CINEMA D'AUTOR: CURTMETRATGE

BRAINSTORMING

Diàleg entre dos persones: llarg amb missatges profunds
Plans aleatoris sense gaire significat i sense seguir una historia en concret
Dos persones menjant mantenint una conversa a primera oida desinteresada però amb missatges profunds i plans aleatrois intercalats.

STORY LINE

Dos persones que esmorzen sempre juntes i una d'elles sempre explica coses a l'altre mentre que aquest altre l'ignora.

GUIÓ LITERARI

Vam decidir que el nostre curt tractaria de la perdua de les realcions humanes. Considerem que avui en dia els humans ens hem tornat més fred i individualistes i només mirem per nosaltres mateixos i no ens preocupem o donem gaire importancia al que passa al nostre voltant i les persones amb les que ens realcionem.

Nom:

Spatium vol dir distància en llatí. El motiu pel qual vam triar aquest títol és perquè hem relacionat el fet que el llatí és l’origen de totes les llengües romàniques i ha anat evolucionant al llarg dels anys derivant a aquesta varietat de llengües, aquest fet el relacionem amb el tema principal del nostre curt, és a dir el fet de no valorar les persones que tens al costat i centrar-te només en tu mateix. L’individualisme és un problema que ha existit des de l’origen, com el llatí.

Simbols:

El cinema d’autor és el cinema en el qual el director té un paper fundamental en basar-se normalment en un guió propi; realitza la seva obra al marge de les pressions i limitacions que implica el cinema dels grans estudis comercials, la qual cosa li permet una major llibertat a l'hora de plasmar els seus sentiments i inquietuds en les pel·lícules. En el cinema d'autor, l'autor és normalment recognoscible per alguns trets típics en la seva obra.

Nosaltres hem utilitzat els símbols com a trets típics per representar el nostre curtmetratge:

Flor: La flor representa la evolució de la relació entre les dues noies. Passa de estar completament blanca fins a cremar-se.
Rellotge: Sempre marca les vuit del matí, l’hora que sempre s’ajunten per esmorzar. Simbolitza el pas dels dies i com en l’última escena la noia s’adona que són les 8 i l’altre noia no esta.
Cereals: Representen la monotonia i la falta d’un ingredient especial que doni vida a la relació.
Roba: La noia de la esquerra va de colors clars l’altre de colors negres, per representar el contrast de la personalitat de cadascuna.
Il·luminació: A mesura que van passant els dies, les escenes es van tornant més fosques, igual que la flor i la relació entre elles.

Interpretacions

La nostra intenció com autores és donar llibertat d'interpretació del elements que apareixen al curt i el significat d'algunes escenes, a l'espectador. Per tant el curt té un significat i un tema principal però la manera d'interpretar-ho la deixem lliure per qui ho visualitza.

En una primera vista, podem interpretar que la noia de la dreta ignora a l’altre i és la causant d’aquest problema, però a la vegada podriem pensar que la situació és tot el contrari, pel fet que ella és sempre la que explica coses a l’altre i no es para a preguntar o escoltar a l’altre.

Es podria interpretar pel que fa al final, que la noia de l’esquerra ha mort, o a marxat o qualsevol interpretació, però lo important és que no hi es, en aquest moment l’altre noia s’adona del que ha perdut.

STORYBOARD

CARTELL

VÍDEO

CREA TIVO

Cinema

CINEMA SOVIÈTIC

CREA
TIVO